Mossos: Àngels o dimonis

Reflexions personals sobre el resultat de l’informe “Els Mossos d’Esquadra als Mitjans de Comunicació” que em va encarregar Media.cat.

En una tribuna a El Periódico, l’artista Perico Pastor explica que “els Mossos d’Esquadra han estat bons deixebles” de “les càrregues dels grisos que alguns vam afrontar”. I, des de la seva columna a La Vanguàrdia, la periodista Pilar Rahola critica que “a Catalunya s’ha considerat normal, progre i divertit […] convertir els Mossos en dimonis com si no fossin un cos democràtic, sinó l’última herència dels grisos d’antany”. Segurament, els Mossos no són àngels ni dimonis. Però si s’excedeixen, els mitjans ho denuncien. El monopoli democràtic de la força no dóna immunitat. És un bon símptoma de salut democràtica.

Les dades recollides per aquest informe indiquen que les càrregues i desallotjaments són les actuacions policials amb més números per anar a parar a les portades dels diaris i que se situen entre les que fan córrer més tinta. Res d’estrany si es té en compte allò de l’amo, el gos i la mossegada. Però segurament que el context de crisi encara ho posa més fàcil. Almenys així ho assegura el sindicat SME-COO en una notícia publicada en diversos mitjans digitals. Segons, el seu portaveu, Antoni Castejón, les “protestes derivades de la crisi col•lapsen la Brigada Mòbil”. De fet, l’”operació neteja” i el setge al Parlament en són la constatació. En relació amb aquests episodis, si s’agafa la informació publicada pels quatre diaris i es compon com si fos un trencaclosques, el relat estrictament policial dels fets que se’n desprèn podria ser el següent.

Els agents dels Mossos cometen excessos en l’ús de la força en l’”operació neteja”. Falten agents i coordinació amb la Guàrdia Urbana. L’actuació fa efecte crida i els manifestants trenquen el cordó policial abans que els agents es puguin replegar. El balanç final són 120 ferits i la permanència de l’ocupació de la plaça amb encara més gent. Sobre el setge al Parlament, els agents asseguren el perímetre del Parlament per evitar l’entrada dels manifestants. Per falta d’efectius, sacrifiquen la protecció dels diputats, periodistes i empleats del Parlament que volen entrar a la cambra catalana. El que hi ha en comú en els dos casos és la falta d’informació i previsió per part de la Policia sobre les intencions dels manifestants. Això fa que els dispositius siguin insuficients en número d’efectius, en resultat i oportunitat. Una incapacitat, en definitiva, reconeguda posteriorment i implícita pels responsables d’Interior, que han anunciat l’estudi de nous mitjans i estratègies per a fer front a aquest tipus d’accions.

Les imatges d’aquests episodis han fet la volta al Món, igual que aquí també s’han vist en acció els antidisturbis de la policia grega, per exemple. Però en l’àmbit internacional, els Mossos juguen amb desavantatge amb els cossos estatals. La LOFCSE dóna l’exclusiva de la relació amb els cossos internacionals al Cuerpo Nacional de Policía (CNP). Això impedeix que els Mossos siguin membres de ple dret d’organismes com l’EUROPOL i l’INTERPOL. Segons el CEE , aquest marc legal fa que el CNP exerceixi “el monopoli absolut” de la cooperació policial internacional i pugui liderar “les operacions i investigacions més lluïdes” a Catalunya. Per tant, tal com també posa de manifest aquest informe, els Mossos són els protagonistes dels disturbis locals i, en canvi, han de compartir el reconeixement internacional amb les forces estatals. Això, també fa més difícil que els mitjans internacionals coneguin els Mossos d’Esquadra i que no els confonguin amb la “policia espanyola” o la “policia de Barcelona”. Però probablement no cal anar tan lluny. Tres dels quatre diaris analitzats es refereixen als Mossos com a “policia autonòmica”. Catalunya té himne nacional, mitjans de comunicació nacionals, dansa nacional... i policia autonòmica.

Precisament, amb l’objectiu de subministrar informació d’òptica catalana al món, l’Agència Catalana de Notícies (ACN) va crear un servei en anglès: la Catalan News Agency. Tot i que, en aquest cas, l’agència nacional defineix els Mossos com a “Catalan Police”, el servei no té impacte en la mostra consultada. Calen instruments com aquest, que siguin efectius i que evitin sorpreses com la publicació de fotografies i vídeos enregistrats per l’aparell de propaganda dels manifestants en les versions digitals dels diaris internacionals de referència. En moments de crisi, més periodisme. I les parts actores han de ser fonts, no els productors de la informació final que arriba al consumidor.

La policia és policia. I Catalunya n’ha volgut tenir una de pròpia. “Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”, va etzibar als “indignats” un dels lectors del diari AVUI. La mateixa frase es podria dirigir cap a la policia. Sense intenció de minimitzar-les, però al marge de les polèmiques, cal recordar que el Parlament, que és on resideix la sobirania popular, es refereix a la creació i al desplegament dels Mossos d’Esquadra com a la “refundació” de la policia republicana i “pas decisiu del procés de reconstrucció de la identitat nacional de Catalunya”.

"Els Mossos d'Esquadra als Mitjans de Comunicació"

Recentment s’ha publicat l’informe “Els Mossos d’Esquadra als Mitjans de Comunicació” que em va encarregar l’observatori dels mitjans Media.cat. Es tracta d’un document que analitza el tractament de la Policia per part dels principals diaris catalans i de la premsa internacional. L’anàlisi centra l’atenció en els motius de l’aparició, la jerarquització de la informació en funció del tema, la quantitat de notícies en relació amb l’espai que ocupen a cada capçalera, l’ús de fotografies, i l’opinió publicada. S’estructura en tres parts.

La primera part analitza el període comprès entre l’1 i el 27 de maig (27 dies) de 2011. Una selecció aleatòria amb la intenció de posar de manifest el tractament rutinari, si és que es pot dir d’aquesta manera, de les informacions en relació amb la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra.

El segon període és el comprès entre els dies 28 i 31 de maig i entre el 16 i el 18 de juny (set dies). Unes dates escollides expressament i que inclouen, d’una banda, el tractament informatiu de l’anomenada “operació neteja” del campament dels “indignats” a la plaça de Catalunya (27/05/11) i, per l’altra, els tres dies posteriors a l’intent de paralització de l’activitat al Parlament de Catalunya promogut pel mateix moviment. La intenció és que aquest segon període posi de manifest la rellevància i el tractament de la informació relativa a l’ús de la força per part dels Mossos d’Esquadra. Ho prova que la Policia és objecte de 104 notícies en set dies i, en canvi, durant el període aleatori anterior, els Mossos apareixen en 178 notícies en 27 dies. És una proporció de set notícies/dia durant el primer període i de quinze durant el segon. Tot i això, el procés d’anàlisi segueix el mateix patró en els dos casos.

L’anàlisi d’aquests dos períodes s’ha fet a partir de les 343 notícies, editorials, cartes al director, tribunes i columnes d’opinió publicades en cadascuna de les 34 edicions de paper dels diaris AVUI, La Vanguàrdia, El Periódico i ARA.

I, en tercer lloc, el punt dedicat a l’”aparició i tractament dels Mossos a la premsa internacional”. L’anàlisi està fet a partir de les edicions digitals de tretze dels principals diaris de referència i de diverses televisions: BBC (Regne Unit), CNN (EEUU), France24 (França), The New York Times (EEUU), The Wall Street Journal (EEUU) , Clarín (Argentina), The Guardian (Regne Unit), Neue Zürcher Zeitung (Suïssa), Le Figaro (França), Die Welt (Alemanya), Diario de Notícias (Portugal), Corriere Della Sera (Itàlia) i Aftonbladet (Suècia). La informació que s’ha utilitzat per a fer aquest informe està condicionada als diferents motors de recerca de cadascuna de les capçaleres. És per això que s’ha de fer notar que les notícies de l’impacte internacional no coincideixen en el temps. Ni entre elles, ni amb la resta de l’informe. L’anàlisi d’aquest apartat s’ha fet sobre una mostra de prop d’un centenar de notícies.

En total, per a fer aquest document, s’han processat 423 peces informatives i d’opinió des d’un punt de vista quantitatiu i qualitatiu.

L’informe es pot descarregar clicant aquí. I a través d’aquest altre enllaç es pot sentir l’entrevista que em van fer al programa Extraradi de COMRàdio.

La Coixinera que emociona

De música, no en sé. Però m’agrada. Sobretot, m’agraden les cançons que emocionen. La Coixinera ha celebrat el seu últim aniversari al Casal Aliança amb un repàs de les cançons d’una dècada dalt dels escenaris. Últimament, els havia perdut una mica de vista i ja no en portava cap CD al cotxe. En aquest aniversari, han repassat algunes cançons que m’han portat molts i bons records. Amb ells, a partir de la relació d’amistat amb en Dani, he compartit moments professionals que guardo amb estima i, per què negar-ho, amb nostàlgia.

Equip de la segona temporada de La Fàbrica (02-03)

Programa especial presantes des del Passeig Marítim (03-04). Foto: M. Rodríguez 

El set del programa La Fàbrica als estudis de TVM de Can Marfà. Foto: M. Rodríguez.

Ells van crear la sintonia d’entrada (Cercle d’en Marc), la dels crèdits (Quatre+1) i les ràfegues del programa La Fàbrica que vaig fer durant quatre anys a Televisió de Mataró i que, després, ha conservat el nom i es manté encara en antena a M1TV. Llàstima que no conservi la música de La Coixinera ni la careta d’en Toni Veas. Una proposta que els vaig fer el setembre de 2001, és a dir, ara fa 10 anys. Just quan ells començaven l’aventura. Fins i tot es van avenir a participar en un programa que vam fer en directe des de la plaça de l’Ajuntament, interpretant les sintonies, per tancar la primera temporada del programa. Va ser un final de festa sonat, tenint en compte els recursos amb què treballàvem. En directe, des del carrer i amb so i llum contractat a Triple Onda. Llàstima que vam fracassar perquè va petar una taula de so. Un desastre total que em va costar la primera bronca amb en Bis Lligonya. En una fotografia que es va perdre, es veia com en Marc Molas em consolava mentre en Lligonya m’assenyalava amb el dit. Em va fer adonar que no havia trobat l’equilibri entre l’ambició i la capacitat.

La Coixinera i Lluís Lligonya al Monumental. TVM 20 anys 11/04. Fotos: M. Cruz.

Tres anys més tard, després de dedicar-me a fer de mosca collonera cada dia, en Bis va decidir que Televisió de Mataró celebraria el seu vintè aniversari. Quan ho vaig saber, el cap em va començar a bullir. De seguida em van venir al cap els aliats perfectes. Vaig sondejar en Dani i, com sempre, la resposta va ser afirmativa i entusiàstica. Amb ells a la butxaca, vaig convèncer en Bis perquè m’encarregués el disseny i el muntatge de la festa, al Teatre Monumental, amb 40 tècnics, música en directe, dues realitzacions i dues pantalles sincronitzades (manualment!). La Coixinera va crear la sintonia d’aquell acte, una versió de l’”ara que tinc vint anys” de Joan Manuel Serrat (Anys i Panys) i les ràfegues de la mateixa versió (Ràfega). En aquella ocasió, recordo que en Bis em va advertir que no la cagués una altra vegada amb la relació entre ambició i capacitat. Si no hagués estat per en Jaume Puig, segurament que no m’ho hauria encarregat a mi o no m’hauria deixat fer el que tenia planejat. Minuts abans que comencés l’acte, que era una barreja entre acte institucional i programa de televisió, en Bis i jo vam anar a fer una coca-cola en un bar del costat del Monumental. Les cames ens tremolaven a tots dos. Però tot va anar com una seda. Quan ja ho teníem fet, aquella vegada, en Bis no em va dir res. Diria que va trigar tres setmanes a felicitar-me. Va ser un privilegi. Professionalment, diria que aquell dia de novembre del 2004 ha estat el més feliç de tots.

Anna Palà i Pep Andreu amb La Coixinera al Monumental. TVM 20 anys (11/04). Foto: M. Cruz 

Per cert, el concert de dissabte passat el va enregistrar l’equip de Claraboia SCCL, que encara que ara em passin la mà per la cara, van reclutar a TVM a través del programa La Fàbrica i també van formar part fonamental de l’equip tècnic de la festa del vintè aniversari.

La Ràfega, el Cercle d’en Marc, Quatre+1 i Anys i Panys són una petita part de la primera dècada de Coixinera i una part fonamental de la meva trajectòria professional. La Coixinera m’agrada i m’emociona.

Rutina d'estiu III. DEFCON: De Raphael a la impressora.

DEFCON 5. Sona l’última cançó del repertori diari de Raphael que patrocina David Gelonch a COM Llevar-se. Pitus (pi, pi, pi, pi i piii). I ja hi som. DEFCON 4. Sona la sintonia i en Lobato diu allò que a tots ens agradaria dir alguna vegada: “bon dia, són les 7”. Amb sort, els titulars estan sobre la taula i en Marc, la Laura i en Pau poden començar tranquils. DEFCON 3. Si no, tots tres mouen els braços a l’estil nàufrag. Com si fossin els protagonistes de la sèrie Xoof. I mentre ells interpreten El Tricicle,  comencen les corregudes de l’estudi a la redacció. El soroll d’una impressora mai m’havia provocat tant d’alleujament. No dic res, però quan m’espero al costat de la impressora és senyal que van mal dades. Quan les notícies i els guions no surten, em sento una mica com el cambrer que crida als de la cuina: Me’n falten quatre d’economia, tres d’agenda i dos d’entrevista. DEFCON 2. “Cargar papel bandeja 3”. DEFCON 1. “Atasco en la impresora”.  Si a l’estudi hi ha algú de la direcció de l'emissora, el DEFCON puja un nivell automàticament.

Rutina d'estiu II. 35 cèntims i a córrer.

 Faig cinc minuts a peu des del twingo fins al recinte de la Maternitat, que té les portes principals tancades. Entro per un lateral. Saludo als de seguretat i dic bon dia per primera vegada. Si hem d’anar a buscar algú amb taxi, els aviso. Si el dia anterior em vaig oblidar de baixar-los l’escaleta del programa o els la vaig baixar massa tard, em disculpo. Si no, pujo amb l’ascensor fins a la segona planta. En aquell moment ja hauria de tenir alguna proposta de trucada o trucades per buscar la reacció o l’ampliació de la informació destacada del dia.  S’obren les portes i intento fer cara de despert i decidit. No sé si cola, però procuro mantenir la compostura fins al moment de saludar l’equip, que escriu l’informatiu a tota castanya. Temps just per a dir bon dia i que et contestin. Mala hora per emprenyar. Ni cigarrets, ni acudits, ni punyetes. Cada minut que passa suma un punt més de tensió. Queden menys de dues hores perquè siguin les set i comencin les corredisses. O potser no. Segurament, la primera corredissa serà per anar al wàter després de prendre’m un cafè de màquina per 35 cèntims.

Aprofito per netejar la bústia del mail, enviar correus i contestar-ne. Així, els destinataris els veuen a primera hora i podem resoldre gestions mentre fem el directe. Sento la veu. És el jefe. Si hi ha temps, comentem la jugada amb en Marc. Si hem tractat amb l’entrevistat del dia, discutim si és simpàtic, estirat, divertit, murri o malcarat i especulem sobre com se’l podria abordar. Si ell no se m’avança, li proposo les trucades que he rumiat entre el tanatori i la Ràdio. També li poso sobre la taula la llista que segurament m’han fet arribar els altres companys, que no descansen. Que si l’Homs, que si en Llorente, que si en Prat, l’Hortalà, en Comín, la Parlón o un cooperant a la Banya d’Àfrica. I economistes. Molts economistes! Volem quedar bé i avançar-nos als whatsapp o SMS amb les suggerències de la Núria, però no sempre ens en sortim. Un cop decidits els últims canvis, els introdueixo a l’escaleta i intento memoritzar-la. La imprimeixo i la reparteixo. Llavors, els companys de Mataró Ràdio que fan el COM Llevar-se, saluden l’editor de l’informatiu. “Albert París, bon dia!”. Temps per fer quatre pinzellades del programa. Només queden 30 minuts per començar.  

Rutina d'estiu I. Molts despertadors i poques cantonades.

El despertadors sonen a les 3.35. No sé anar a dormir aviat. Si he fet cinc hores de son, em desperto puntual. Si no, mandrejo  una mica. Ho faig fins que es disparen, per segona vegada, les alarmes del rellotge de la tauleta de nit, el Nokia i la BlackBerry. Tres. Perquè se m’enganxen els llençols i tinc por de cagar-la. Tinc els calçotets, els mitjons, les bambes i el polo, camisa o samarreta a punt al lavabo. Així no he d’obrir el llum de l’habitació. Em dutxo pràcticament amb els ulls tancats i, abans de sortir, giro el monomànec de la banyera fins al tros blau. L’aigua freda és el més eficaç per acabar d’obrir els ulls. Mentre em vesteixo, engrapo alguna cosa de la nevera i surto pitant.

Si vaig a l’hora, engego el twingo a un quart i mig de cinc. L’autopista és tota per a mi. Vaig amb la finestra abaixada i potser faig un cigarret. Engego la ràdio per saber si hi ha última hora. Faig una mica de zàpping per saber què té la competència i enfilo la ronda de dalt més o menys situat. És matinada i és agost. Res a veure amb la resta de l’any, però Déu n’hi do els cotxes que circulen.

Surto per la número nou, que és Can Caralleu, i enfilo cap a l’aparcament del Tanatori de Les Corts. Aparco sense problemes i quan surto del cotxe em pregunto si avui també em saludaran o oferiran algun servei alguna de les dones que pul·lulen els entorns del Camp Nou. Realment, hi ha més prostitutes que cantonades.

A otra cosa mariposa

Tres anys endreçats en arxivadors i col·locats en un nou prestatge de l’estudi. És la imatge d’un nou començament. A dins d’aquestes caixes de cartró hi queda el resum de tota la feina feta. Mentre endreçava tot el paperam he recuperat algunes dades i he fet memòria.

Vam crear equips de confiança autònoms i amb comandaments intermitjos, referents de l’Agència a l’exterior i una redacció especialitzada temàticament. Vam apostar pel periodisme de fonts, l’agenda pròpia i el seguiment. Vam impulsar la territorialització en xarxa dels temes generals i la producció de vídeos amb criteri informatiu i comercial.

A l’ACN, amb menys, sempre s’ha fet més. Ningú hi pot donar lliçons de cultura de l’esforç. I com que tothom anava passat de voltes, vam decidir assumir que si volíem crear un model de servei eficient s’hauria de baixar la producció i valorar la feina des d’un altre punt de vista. El qualitatiu. Això també ens va portar a relativitzar el model de periodista orquestra. A vegades és viable, però no sempre.

I les dades, canten.

La producció de notícies va baixar un 12% perquè vam deixar de repicar notes i de cobrir convocatòries compulsivament. En canvi, amb només un any, els consums van pujar un 22%. En relació amb el 2007, l’increment és del 88%.

L’àrea de Societat, va ser l’única que, de totes maneres, va registrar un augment de producció. Vam treure els periodistes al carrer. Encara que sembli mentida, fins llavors, l’Agència no tenia fotografies de prostitutes, batudes dels Mossos d’Esquadra ni del CNP. En un any, la producció va créixer un 61% i els consums van superar el 90% en relació amb l’any anterior. Si es compara el 2009 amb el 2007, l’augment de consums en les notícies de Societat és del 214%.

I en poso un exemple curiós, que ens va sorprendre molt quan preparàvem el balanç en una trobada de l’equip directiu a Sant Hilari. La notícia més vista pels clients de l’Agència el 2007 va ser aquesta:

(2007) “Saül Gordillo, nou director de l’ACN”, amb 147 comsums

I la més vista pels clients el 2009 va ser aquesta altra:

(2009) “Moren quatre bombers en les tasques d’extinció de l’incendi dels Ports”, amb 413 consums

Durant aquest temps, també hem batallat per prestar el servei de pool en casos de simulacres d’accidents químics i d’intervencions policials. I també ens n’hem sortit. A banda del servei als abonats, l’àrea de societat s’ha consolidat com la que més negoci genera amb la venda de vídeos de successos per a televisions de tot l’Estat. Tot això ha sigut possible perquè tots plegats hi vam posar les banyes. Perquè l'ACN té un equip de professionals jove, amb emptenta i compromès.

I ara, quedava pendent la signatura d’un conveni amb la Direcció General de Protecció Civil i l’establiment d’un marc estable de relació amb el Servei Meteorològic de Catalunya.

Durant aquest temps també he tingut l’oportunitat de redactar l’apartat de vídeo del llibre d’estil de l’Agència i del postgrau de producció multimèdia promogut juntament amb la UOC.

També aprofito per agrair totes les trucades, correus electrònics i missatges de facebook. Ha estat una alegria rebre’ls, de debò. M'enduc l'experiència i el plaer d'haver conegut excel·lents professionals i grans persones.

Una setmana després que la nova direcció em cessés com a Cap de Societat després de tres anys de feina, tanco aquesta etapa professional a l’Agència Catalana de Notícies. Una oportunitat que dec a en Saül, que va confiar en mi per ajudar-lo a transformar l'ACN. D'aquesta transformació ja en vaig parlar en l'apunt titulat "De la gestoria a l'Agència nacional". Dos mesos després que el cessessin a ell, he tingut el mateix destí.  

Desitjo tots els encerts i èxits professionals al nou director, Joan Maria Clavaguera, i a la subdirectora Anna Nogué. Ara, a otra cosa mariposa.

De la gestoria a l'Agència nacional

 

Vaig començar a treballar a l'Agència Catalana de Notícies l'octubre de l'any 2008. Els primers dies, en Saül em va enviar a la seu central, que estava a Girona. Quan vaig entrar, puntual a les vuit del matí, a les dependències de Jaume I, vaig tenir la impressió d'entrar en una gestoria. De fet, podria haver estat una gestoria o les oficines de qualsevol altre negoci. Amb horaris. Sense divisió temàtica ni referents externs per a cadascun dels àmbits de la informació. Amb una redacció plana i dependent de només un comandament al matí i d'un altre a la tarda. Amb una comunicació fonamentalment basada en converses de messenger. Amb un funcionament subordinat als capricis d'alguns clients i moltes feines fetes per encàrrec. Amb uns redactors sovint valorats en funció del número de notícies escrites. Amb unes previsions amb un impacte relatiu en els mitjans comarcals i resignat a les columnes de breus de pocs diaris nacionals.

Ara, vaig a treballar cada dia a la nova seu central que l'Agència té a la Via Laietana, a Barcelona, que és la capital del país. Qualsevol que hi entri pot veure clarament que es tracta d'una empresa que treballa per als mitjans de comunicació. Aquella munió plana de periodistes s'ha dividit en petits equips comandats per professionals de la casa, que funcionen amb molta independència i que també tenen una agenda informativa pròpia. Amb periodistes... sense horari ni calendari. Amb referents clars per a cada àrea i especialistes per a cadascun dels temes. On els recursos es gestionen amb criteri d'agència, pensant en el màxim rendiment i servei en cadascuna de les cobertures i obviant els interessos particulars. Amb vocació d'exportar la realitat local a l'àmbit nacional. Amb uns redactors valorats en funció de la iniciativa, l'empenta i el compromís. I, sobretot, amb unes previsions que tenen impacte nacional.

Recordo les resistències a l'aposta decidida pel servei de vídeo. Recordo els que ens advertien que perdríem clients si deixàvem de cobrir totes les inauguracions de llambordes de tot el país. Recordo els que, sense més arguments, ens criticaven la joventut.  Recordo, en definitiva, els que ens miraven amb cara de dir "esteu bojos".

I també recordo la primera portada a El Periódico. El primer TN Comarques que vam obrir. I els primers vídeos a TVE, la Sexta, T5 i A3. La primera portada a un diari de Madrid. Els desplegaments per la gran nevada, l'atropellament de Castelldefels, l'incendi d'Horta, la visita del Papa, l'Estatut, les exclusives de Brussel·les i l'aposta decidida per la informació cultural. La triplicació de la facturació i l'augment d'un 20% dels consums. Tot això és el resultat d'una direcció intuïtiva i ambiciosa que ha convertit una gestoria en l'Agència nacional. Gràcies, Saül!

Vacances (Formentera): Punta Rassa

Vacances (Formentera): Punta de Barbaria

Vacances (Formentera): Es Còdol Foradat

Vacances (Formentera): Punta des Banc

Vacances (Formentera): Caló des Ram

Vacances (Formentera): El PIlar de la Mola

Vacances (Formentera): Punta de sa Pedrera

Vacances (Formentera): Cala en Baster

Vacances (Formentera): Estany des Peix

Vacances (Formentera): Ses Illetes

Vacances (Formentera): Parc Natural de Ses Salines

Un repte gens menyspreable: Superperiodistes

He tingut l'oportunitat de participar en l'elaboració del material de treball del nou Postgrau de Producció Periodística Multimèdia creat per la Universitat Oberta de Catalunya i l'Agència Catalana de Notícies. Una oferta liderada per la periodista Eva Domínguez i la subdirectora de l'ACN Anna Nogué. La preinscripció del postgrau està oberta i aquí n'hi ha més informació.

El director de l'Agència, en Saül Gordillo, en parla al seu bloc. Ell destaca que "el model d'educació a distància de la UOC i la trajectòria exitosa de l'ACN en l'aposta multimèdia fan d'aquest postgrau un projecte altament interessant en el context de canvi que viu el periodisme i el sector de la comunicació". Es tracta d'un curs que posa d'exemple el model organitzatiu i de treball de l'Agència, que es fonamenta en la polivalència i l'astúcia tecnològica dels seus periodistes.

En concret, l'Anna i l'Eva em van encarregar un article sobre els recursos tecnològics per corroborar la procedència i autenticitat de les imatges de vídeo. L'he fet recollint les característiques tècniques de les últimes videocàmeres i recuperant dos caos com a exemple: La guerra mediàtica prèvia a la tempesta del desert i l'emissió d'imatges falses recuperades del youtube per diversos mitjans de comunicació. Us copio aquí un fragment de l'article. La introducció.

"El que no surt a la televisió, no existeix". És una dita habitual i de consens, però Internet ha posat en escac al rei. Escac, però no escac i mat. Internet ha fet que el periodisme sigui més necessari que mai. És cert que el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació i la democratització dels recursos tècnics, les fonts s'han multiplicat i són capaces de fer la seva pròpia distribució sense la complicitat de cap estructura comunicativa tradicional. N'hi ha prou amb la xarxa i les eines que proporciona gratuïtament, com youtube o facebook. Aquesta evolució situa el periodista en un escenari apassionant. Si hi ha més fonts, es pot fer millor periodisme. Però alerta. Sense la cura necessària a l'hora d'escollir les fonts, l'oportunitat es pot convertir en un parany. Encara que les fonts tinguin capacitat per comunicar-se amb les masses directament, no deixen de ser res més que fonts, i poden dir mentides. A la xarxa, el periodista no és necessari perquè simplement no intervé. A Internet, no hi ha ningú que triï què es publica i què no. No obstant, s'ha de tenir clar que, sense la intervenció del periodista, el missatge no és periodístic. Per què? Perquè ningú garanteix les premisses bàsiques: Veracitat, contrast, rigor, pluralitat i compromís públic. Per tant, i recuperant la frase inicial sobre la televisió i allò que existeix, el repte del periodista i la seva responsabilitat és aconseguir que, efectivament, el que surt per la televisió existeixi realment. Un repte gens menyspreable.