'Si els fills de puta volessin no es veuria mai al sol'. Això diu una cançó de les que porto al cotxe. I mai millor dit. Mentre sona el disc, circulo pel Paral•lel de Barcelona. Canvio de carril perquè un Seat Toledo de color negre amb els vidres tintats circula molt a poc a poc pel centre de l'avinguda. Quan estic a punt d'avançar el cotxe aquest, veig un braç de municipal que surt de la finestra del cotxe. És un patrulla de la Guàrdia Urbana de la punyeta, però sense logotipar. Em diu que m'aturi al lateral de l'avinguda. Ho faig. El patrulla es queda darrera meu. Surt un urbà. Jo, quiet a dins del cotxe. Abaixo la finestra a l'espera de l'agent. Em mira i em diu que fan un control rutinari de documentació i alcoholèmia, i que m'han aturat perquè no porto l'adhesiu de la ITV. Molt bé, tu. Quina vista el paio aquest. Des del seu cotxe, i abans que l'avancés, ha vist que no portava l'adhesiu de la ITV. Bravo! Potser que se'n vagi al circ a fer l'espectacle, que n'hi hauria que pagarien entrada per veure el superurbà de la vista biònica. Total, que l'home m'ha aturat per motius que desconec, però d'això hi entenc un mica, i els controls rutinaris d'alcoholèmia i documentació es fan en punts fixes, i no aturant el personal que circula pel Paral•lel tranquil•lament i sense cometre cap infracció. I d'acord que no porto un Golf, però el meu cotxe va net i arregladet, i només té cinc anys i mig. D'entrada, res de sospitós. És un twingo, sí, però no un munt de ferralla. Malgrat tot, mala llet. Resulta que fa mig any que hauria d'haver passat la ITV. I no n'hi ha prou que avisi l'urbà que m'he begut una cervesa i que només xiuli 0,06 a la prova d'alcoholèmia. Tampoc n'hi ha prou que porti l'assegurança al dia. Ni que vegi que he pagat l'impost de circulació. L'urbà creu que em volia passar de llest, i que segur que no volia passar la ITV. Que tenia un interès especial per no passar la ITV. Que sóc al•lèrgic a la ITV. Que la ITV em provoca malsons. En fi, que sóc de la lliga contra la ITV. Que crec que passar la ITV és perjudicial per a la salut. Que passar la ITV és una submissió inacceptable. Que la ITV provoca càncer i que per això hi estic en contra. Resumint, que crec que la ITV és el motiu de la fam al mon i del subdesenvolupament d'una part del Planeta. I per conspirar contra la ITV em fot un regal de 105 euros, perquè n'aprengui. Innecessari. Merament recaptatori. Sense motiu pedagògic. Sense objectiu correctiu. Només per donar pel cul. És obvi que si no he passat la ITV és perquè no era conscient que la tenia pendent. Amb cridar l'atenció ja n'hi hauria hagut prou. Tot plegat era ben evident. Però tal com diu la cançó, 'no es veuria mai el cel'. És el primer encontre amb la Guàrdia Urbana de Barcelona, i suposo que no serà l'últim. Primer reacciones amb educació. Fins i tot agraeixes que et tornin la documentació. Firmes la multa dels pebrots i dius adéu. I tot seguit t'adones que hi ha una cosa pitjor que trobar-te un fill de puta. És encara més fotut que te'l trobis, et doni pel cul, i encara li donis les gràcies.
No fa gaire parlava amb un intendent dels Mossos, i em deia que la policia fracassava quan la gent honrada li tenia por. Doncs a la Guàrdia Urbana, si tots ho fan igual, s'hi caguen.
M'arriba amb sorpresa i m'entristeix la notícia del casament de TVM i MDTV. Fa un any que vaig plegar de TVM i encara en parlo –sense que ningú m'hagi donat permís per fer-ho- amb la primera persona del plural. Allà hi he passat les emocions més fortes, i això queda. Me la sento una mica meva, i no en sóc l'únic. Això forma part del seu èxit. Ser un patrimoni comú. Precisament perquè fa un any que vaig abandonar el projecte, he estat fent memòria. I crec que fer memòria en moments com aquests serveix per poder interpretar millor per què s'ha arribat a prendre una decisió com aquesta.
Alguns matisos sobre el que se n'ha dit D'entrada, d'aquesta història no se'n pot parlar fent-nos creure que es tracta d'un enamorament. És un matrimoni de conveniència, i negar-ho o obviar-ho ho trobaria cínic. Tampoc crec que es pugui parlar de fusió. L'únic que es fusiona és una part de les respectives plantilles. Tècnicament estem davant d'una absorció. TVM perdrà la llicència i tancarà per integrar-se en un projecte públic que canviarà de marca i de gestió. D'altra banda, des dels bancs de l'oposició, amb poca intel·ligència i amb l'única voluntat de carregar contra el govern, han posat en entredit els periodistes que treballin pel nou mitjà públic. Jo també sóc un empleat d'una empresa pública, i actuo amb criteris professionals. Ningú de l'equip d'en Jaume Puig canviarà la manera d'informar. Insinuar-ho és qüestionar la seva professionalitat, no pas un atac a l'alcalde Baron. Són consideracions que formen part de la propaganda i de la batalla política entorn de l'absorció. Dit això, el realment significatiu per entendre aquesta història és la suposada oportunitat de la TDT i l'ànsia de l'Ajuntament per impulsar un canal propi. Una aposta que es fa realitat ara fa, només, dos anys.
MDTV: Un error fonamental Res té sentit després del naixement de MDTV. No en té perquè l'error és fonamental. Aquest canal no s'hauria d'haver creat mai. De televisió, ja n'hi havia una. Privada. Sí. De servei públic. També. Amb dificultats econòmiques des de sempre. Cert. Per això, quan he tingut l'ocasió de parlar-ne, he defensat l'opció del consorci privat-públic amb una única llicència privada, de titularitat del Col·lectiu de Mitjans Audiovisuals de Mataró (TVM), i gestionada per una societat amb participació i aportació econòmica de l'administració. Amb els mecanismes fiscalitzadors necessaris, la passió i bagatge de TVM, i la millora de la gestió pertinent quan es tracta de gastar diner públic. Tot el que passa a partir que es descarta aquesta opció és un seguit de despropòsits. Quan la iniciativa privada arrisca per fer un servei públic, se l'ha d'ajudar. Si el servei és bo, el consorci privat-públic és sempre millor: administració més aprimada i menys despesa pública. Llavors, l'argument per rebutjar el consorci privat-públic era legal. Ara sí que es poden sumar esforços, però fa dos anys la llei no ho permetia. Això xoca si es té en compte que el marc legal no ha canviat. El temps ha demostrat que la Llei no hi tenia res a veure. Sigui com sigui, el que va quedar clar és que legítimament i legal, l'Ajuntament va voler impulsar un canal de TDT propi. Davant d'això, TVM va optar per mantenir el model, però amb una aposta empresarial que permetés fer-se un lloc al mercat al marge del suport econòmic de l'Ajuntament. I aquí em recordaran que, durant el mandat de l'alcalde Baron, s'han invertit diners públics a TVM directament o indirecta. I això és cert, però també és veritat que aquesta inversió no podia ser eterna per motius evidents. L'Ajuntament de Mataró va fer una aposta per crear un canal públic. No hauria tingut solta ni volta que l'administració invertís o mantingués dues televisions. I aquest és el problema.
L'aposta de Maresme Digital TV Dos anys després del naixement del canal públic, el resultat és decebedor. En tot això que ara es demostra estratègicament equivocat, hi vaig insistir molt quan encara érem a temps d'evitar-ho. Els mitjans de comunicació es creen per comunicar. L'important és el que es diu, i no les multiplataformes ni les altes definicions. A MDTV només s'ha fet gala de la tecnologia, i està clar que ha estat un error. Podríem discutir sobre si una TV de proximitat ha de ser un projecte polític però, en qualsevol cas, no és un projecte tecnològic. És un projecte periodístic. La producció dels continguts, encarregada majoritàriament a Lavínia, ha estat menys que funcionarial. Sense passió, estima, intenció ni inquietud. Amb un relat inconnex i incapaç de generar identitat. Això, a banda dels 'duros a quatre peles' d'aquesta productora. Que algú es fixi en els compromisos adquirits en concurs públic i els compari amb el que realment han fet. És com el joc de les set diferències. La gran aposta va ser una Xarxa Audiovisual del Maresme (XAM). Els responsables del canal van distribuir equips d'enregistrament i edició de vídeo a les emissores de ràdio públiques i, en el seu defecte, als departaments de premsa dels ajuntaments. Una ràdio amb dos empleats no pot fer ràdio i televisió. Una 'idea de bomber' assumida i esbombada amb un optimisme ingenu. I sobre el departaments de premsa... és obvi que les fonts no poden ser art i part. Ni contrast, ni rigor, ni independència. També es va demostrar inviable. Sobre el pastís publicitari, era evident que estava esgotat. Els dos milions d'euros que s'han abocat a MDTV no han servit per a res. D'acord que era una aposta que ha estat molt cara, innecessària i injustificable, però hauria pogut funcionar i, en canvi, no ha estat així. En el terreny més estricament polític, s'ha demostrat que ni motor econòmic ni revulsiu de la indústria audiovisual local. Pràcticament tota la producció se l'ha endut el monstre Lavínia, que és una multinacional; i l'altre efecte ha estat el tancament de la televisió local que ja existia. En el terreny tècnicoprofessional, MDTV no ha sabut seduir la seva audiència potencial i ha perdut ajuntaments consorciats enlloc d'afegir-ne. Un balanç gens engrescador. Es tracta d'un desencert polític, però també d'una incapacitat professional per liderar el projecte. 'Em fa por quan els periodistes diuen que no és bo que hi hagi més mitjans de comunicació', em van tirar en cara després d'advertir que més mitjans no és igual a més i millor periodisme. Em deien que era 'jove, ingenu i poc objectiu'. Potser era cert, però tenia raó.
L’aposta de TVM
El model de TVM ha estat víctima de la pitjor conjuntura possible. Quan vaig tenir-ne ocasió, em vaig prendre la llicència de definir aquest model. 'Un model d'idealisme pragmàtic, amb estima pel que és nostre, amb esperit crític, rigor i contrast. Fet des de la distància necessària i amb la passió imprescindible. Amb pluralitat i pluralisme. Ideològicament independent –que no neutral-, i que no fa informació per fer diners, sinó diners per fer informació. Des del sector privat però amb vocació pública'. Mataró té un deute amb TVM, i només se li pot respondre amb gratitud. Però aquest model de TV no ha resistit un còctel letal de bufetades. Una regularització de la televisió local feta d'esquenes al mercat i a les diverses realitats territorials, amb unes exigències especialment inassumibles per les cadenes del 'model TVM'. Vaig tenir l'oportunitat de retreure-li al conseller Tresserras, i em va contestar que 'TVM s'havia presentat a un concurs i havia contret uns compromisos'. Òbviament! O això, o plegar. No hi havia més opcions. A l'imperatiu de la TDT s'hi ha de sumar una crisi econòmica bestial i, també, la irrupció de la república per competir sobre una necessitat ja coberta des del sector privat. I aquí, la pregunta és si tot això s'hauria pogut gestionar millor. I segur que sí. Sempre. Però a TVM no hi ha hagut mai empresaris ni res que se li pugui assemblar. TVM és bàsicament un projecte periodístic i no un d'empresarial. De fer d'empresa no se n'ha sabut mai, i l'Ajuntament va perdre l'oportunitat d'implicar-s'hi i ajudar a millorar-ne la gestió. Però alerta. Que ningú oblidi que l'única audiència i cartera de clients d'aquest nou projecte l'aporta TVM. Sobre això, no se'ls pot donar gaire lliçons. Tot el contrari: prenguin nota. El repte era difícil, la realitat ha estat tossuda, i les complicitats s'han demostrat desorientades. Almenys, calia intentar-ho.
Una decisió difícil, definitiva i valenta
Aquí s'hi ha arribat per falta de visió i excés d'ambició per part del govern. S'hauria pogut evitar una exagerada despesa econòmica i energètica. Quedi clar que ho penso així. Però arribats a aquest moment, i després de tants errors, feia falta una decisió difícil, definitiva i valenta. Fer convergir els dos projectes en un de sol, ho ha estat. Tot i això, no puc dir que sigui la meva opció preferida. Les apostes han fracassat. Tornar enrere és impossible, i creure que MDTV podria abaixar la persiana és ser ingenu. És per això que qui l'abaixarà és TVM. La decisió l'han pres els qui tenen la legitimitat i l'autoritat per prendre-la, i això és inqüestionable. Ara, tot el suport al govern, a en Jaume Puig i a l'equip de TVM, i també a la resta que formin part del projecte. Aquesta TV que és a punt de començar a emetre serà l'única TV, i serà la nostra. La meva.
L'avantatge de no tenir una ruta és poder fer la ruta que et doni la realíssima gana -en celebrada expressió de l'alcalde Baron- en el moment que convingui; fem un trip in progress, que dirien els moderns. Només tenim un límit: el dijous al vespre hem de ser a casa. Però fora d'això disposem d'un eixerit i displicent Twingo, un conductor amb ganes de fer quilòmetres i un copilot amb ganes d'actuar com un eixelebrat. Via Facebook, l'amic Joan Safont se'n dóna compte que estem sopant a Gandesa i ens proposa la següent juguesca: travessar pràcticament tot l'Aragó i plantar-nos a Torrijo del Campo, prop de Teruel, d'on prové la seva família i on estiueja de tota la vida. Doncs tal dit tal fet. Després de visitar l'estàtic i avorridot museu sobre la batalla de l'Ebre a la capital de la Terra Alta, ens endinsem al país veí fent parada primer a Vallderoures, d'on no marxem tranquils fins que localitzem -oh, miracle!- un venedor de cupons i una dona gran que la fan petar en la llengua autòctona de la Franja. Escenes majestuoses dels camps encara verds que es van tornant grocs i finalment d'un ocre ben àrid ens acompanyen fins que cap a les nou del vespre aterrem a Torrijo, on som rebuts i saludats per tots i cadascun dels veïns. L'escena amb bicicletes aprofitant els darrers ratjos de sol a "lo Verano Azul" val ben bé la pallissa de cotxe. Ja a la casa dels Safont-Plumed (aquest és el cognom aragonès) compartim taula amb els embotits de gust contundent propis d'aquesta terra que ens acull durant unes quantes hores, de forma imprevista. Després encara hi ha temps per compartir quatre impressions a la penya corresponent. Ves qui ho havia de dir que acabaríem a l'Aragó!
Vacances (Catalunya Sud): 'Ningú d'Horta s'hauria posat on van morir els bombers'
'Cap de nosaltres s'hauria col·locat on es van morir els bombers', ens diu un empresari de l'hostaleria i ramader d'Horta de Sant Joan. 'Jo entenc que no ens volguessin voluntaris per apagar el foc, però nosaltres coneixem la zona i ens haurien hagut d'escoltar', afirma taxatiu. 'Els pins tornaran a créixer, però els morts no tornaran', sentencia el veí. El poble viu encara commocionat pel tràgic desenllaç de l'incendi que va acabar amb la vida dels cinc bombers de la Generalitat. Els comerços i els restaurants estan plens de retalls de diaris que recullen les informacions relatives a les morts dels bombers i a les conseqüències posteriors. A Horta de Sant Joan, els veïns expliquen sense embuts que l'alcalde es va excedir quan va parlar de la suposada 'relaxació' dels bombers. Malgrat això, admeten que hi havia un estat de 'confiança' evident perquè el foc 'estava pràcticament extingit'. 'A més, tot va passar quan era l'hora de dinar', assegura. Que ningú tregui conclusions malintencionades d'aquestes referències, i que consti que això és, només, el que diuen els veïns. Al contrari del que va aparèixer en alguns mitjans de comunicació el propietari de la Fonda Miralles, on hem anat a dinar, ens ha dit que el turisme no se n'ha ressentit negativament, sinó tot el contrari. El foc ha fet que grups de curiosos hagin escollit Horta de Sant Joan com a destí de vacances. La casualitat ha volgut que dinéssim en una taula situada al costat de la que ocupava, precisament, l'alcalde, Àngel Ferràs, a qui havíem vist reproduït en els retalls de diari enganxats amb cinta adhesiva per tot arreu. Ferràs, entre costella i costella, no s'ha estat de criticar el tripartit en veu alta i enèrgicament. Hem intentat entrar als Ports, però els Agents Rurals hi havien tallat l'accés com a mesura preventiva contra els incendis. Aquests dies hem enganxat l'onada de calor.
Una petita bosqueda abans d'arribar a Villalba dels Arcs, comarca ja de la Terra Alta. Ens hi aturem en veure una mena de creu de pedra amb algunes inscripcions, segurament en castellà i en honor a Franco i l'Espanya nacional. Però resulta que no, o que no ben bé: hi figura una memòria dels morts de la Guerra Civil en català, i això que la inscripció és d'abans d'acabar la guerra, del 1938. És un monument del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, és a dir, del grup de soldats requetés que van lluitar al bàndol nacional però des d'una profunda catalanitat, encara que sembli xocant vist des d'ara -en formava part el desaparegut capellà mataroní Salvador Nonell-. La dicotomia fàcil -bàndol nacional espanyol i bàndol republicà català- no es compleix en aquest cas i es demostra insuficient per explicar la complexitat d'un conflicte bèl·lic com la Guerra Civil Espanyola. A Gandesa, unes hores més tard, ens topem amb una altra creu enmig del poble de característiques molt semblants. "Pels morts a la Guerra Civil", diu, en català, evitant la terminologia dels "caiguts per Espanya" o "per la gràcia de Déu". Deuen ser molt pocs, els exemples que hi ha en aquest sentit arreu del Principat i suposen un petit xoc per qui ho llegeix: es demostra que durant la pròpia Guerra i a principis de la postguerra, una part de la població creia que el franquisme seria fins i tot permissiu amb la llengua catalana donat que havia lluitat a les ordres del bàndol nacional. Quina ingenuïtat.
Les terres del Sud de Catalunya, singularment les de l'Ebre, estan molt lligades a aquest passat de Guerra Civil, amb empremtes molt evidents, com el poble vell de Corbera d'Ebre, encara totalment destruït. Aquesta és una diferència clau respecte casa nostra, on la Guerra Civil és, sobretot, un record en la ment de les generacions que se'ns escapen; un record amarg, profund, cru, evidentment, però una mena de conte increïble a les nostres orelles. Aquí, al Sud, salta a la vista que les coses són diferents. El nano que ens ha indicat on era "lo poble vell" de Corbera, rosset i ben pigat de cara, segur que es creu de veritat que la guerra no és cap entel·lèquia. I és molt probable que els seus avis hi haguessin hagut de lluitar. En un bàndol o en un altre. *Post escrit per Joan Salicrú, cronista oficial del viatge
Catalunya Sud. Com aquell diari on el periodista musical Pep Blay va etiquetar per primera vegada la música que feien Els Pets com a rock agrícola, a principis dels anys noranta. Doncs Catalunya Sud, perquè nosaltres, des de Mataró, en realitat tenim tirada pel nord, per les comarques gironines. O això o anem cap a la capital, però superar el Llobregat per baix també és cosa poc habitual. És clar, mirant amunt amb una horeta et pots plantar a indrets com Vic i Girona, que són un bé de Déu de ciutats i ens fan enrojolir quan els comparem amb la nostra capital del Maresme (?). I a més d'aquestes ciutats d'interior hi ha l'Empordà –l'Alt Empordà, el Baix, l'Empordanet...-, la Ítaca catalana, on tots els somnis semblen que han de ser possibles. Fins i tot França, Perpinyà, segons com, ens queda més a prop que la Catalunya Sud. Teníem, per tant, un deute pendent amb la Catalunya Nova. Una mica tard, segurament, per posar-nos a resoldre'l però... no diuen que mai no és tard? Doncs ja ens teniu a l'Oriol i a un servidor solcant l'autopista del Garraf que porta fins a Tarragona, donant voltes per la zona fins a encertar amb la petitesa de Constantí –el poblet que hi ha al costat de la Petroquímica, ja ens n'avisaven, Els Pets!- i després seguint la carretera general, la Nacional, fins a Mora d'Ebre, que és on som ara, just al costat de l'Ebre que ha donat i dóna vida a aquestes terres. Poc més de 5.000 habitants, carrerons estrets i estirats de llum groguenca i poca oferta nocturna (res a dir però del nostre magnífic indret de dormida, l'Hostal La Creu). Ara toca Miravet, on els nostres polítics van anar a intentar començar bé una cosa que se sabia que acabaria malament com l'Estatut. Fem nostra la seva simbologia d'iniciar la redacció de la nostra nova constitució (en minúscules) en aquest petit indret de la Ribera d'Ebre i ens comencem a enamorar d'un altre bonic indret del nostre petit país. *Post escrit per Joan Salicrú, cronista oficial de la tercera part de les vacances
'Barato mola', diu la promoció d'Iscomar. Sense exagerar-ho: Els entrepans del bar fan fàstic. Un membre de la tripulació obre una porta que dóna a la coberta i buida una galleda d'aigua bruta que regalima per les escales i va a parar al cap dels que passegen pel pis inferior. Els cambrers van descamisats. No hi ha premsa. Per estalviar-se, s'estalvien fins i tot la 'bona tarda'. Són impuntuals. Els camarots queden oberts i hi pot entrar qualsevol. T'obliguen a agafar camarot a la tornada (és de dia!). Tampoc mola tant.
L'expedició us recomana dos vins blancs fets a Menorca. Un d'ells és el Favaritx. Però el que més ens ha agradat i us recomanem especialment és el Binifadet. A la botiga val uns 10 euros i als restaurants es troba per entre 20 i 30 euros. Els restaurants estan obligats a tenir productes de la terra a la seva carta i els han de destacar perquè els clients n'estiguin al cas. Aquests vins són a pràcticament totes les cartes. De totes maneres, els entesos diuen que la relació qualitat-preu no s'ajusta a la qualitat. Que són massa cars, vaja. Encara en fan poques ampolles.
Alaior. Són festes. La banda que toca en directe hi dóna un cert aire de Santes. Com Sant Joan a Ciutadella, però amb diverses diferències. Un noi del poble ens explica què és el que no s'ha de fer. Avisa que quan els forasters no respecten les normes, els 'tunden' perquè n'aprenguin. 'Penseu que si et cau un cavall a sobre et pots quedar paraplègic', diu el nostre cicerone. Malgrat aquesta advertència, i després de diverses rondes d'observació, val molt la pena atrevir-se a entrar i tocar els cavalls quan es recolzen només sobre les potes de darrera. Però alerta! És perillós posar-se d'esquena per fer-se una foto. Un parell de l'expedició ho poden corroborar. Se'ls ha tirat un cavall a sobre mentre s'hi posaven bé. Per sort, no han pres mal.
Port de Ciutadella. Discoteca la Vela. No fa falta que hi aneu. S'hi aplega una barreja estranya de gent. El discjòquei només punxa les cançons dels discos patxangueros que no coneix ningú. Dolent. Molt dolent. Hi ha avis o nens, però no hi ha matisos. Els avis només destaquen perquè es fan passar per gent jove i enrotllada, com uns assidus del lloc i experts en les coses de la nit. Perdonin, però no cola. De totes maneres, tothom té dret a intentar-ho. Però el que fa por són els nens. Tractats contra l'acnè als 15 anys. Àvids de sexe. Maldestres que s'arramben barroerament a qualsevol cosa que bellugui. Les nenes, que ballen a l'estil go-go, es deixen tocar fins que els assetjadors consentits tenen la cigala a punt de rebentar la bragueta. Brut. Un espectacle.
'Si els fills de puta volessin no es veuria mai al sol'. Això diu una cançó de les que porto al cotxe. I mai millor dit. Mentre sona el disc, circulo pel Paral•lel de Barcelona. Canvio de carril perquè un Seat Toledo de color negre amb els vidres tintats circula molt a poc a poc pel centre de l'avinguda. Quan estic a punt d'avançar el cotxe aquest, veig un braç de municipal que surt de la finestra del cotxe. És un patrulla de la Guàrdia Urbana de la punyeta, però sense logotipar. Em diu que m'aturi al lateral de l'avinguda. Ho faig. El patrulla es queda darrera meu. Surt un urbà. Jo, quiet a dins del cotxe. Abaixo la finestra a l'espera de l'agent. Em mira i em diu que fan un control rutinari de documentació i alcoholèmia, i que m'han aturat perquè no porto l'adhesiu de la ITV. Molt bé, tu. Quina vista el paio aquest. Des del seu cotxe, i abans que l'avancés, ha vist que no portava l'adhesiu de la ITV. Bravo! Potser que se'n vagi al circ a fer l'espectacle, que n'hi hauria que pagarien entrada per veure el superurbà de la vista biònica. Total, que l'home m'ha aturat per motius que desconec, però d'això hi entenc un mica, i els controls rutinaris d'alcoholèmia i documentació es fan en punts fixes, i no aturant el personal que circula pel Paral•lel tranquil•lament i sense cometre cap infracció. I d'acord que no porto un Golf, però el meu cotxe va net i arregladet, i només té cinc anys i mig. D'entrada, res de sospitós. És un twingo, sí, però no un munt de ferralla. Malgrat tot, mala llet. Resulta que fa mig any que hauria d'haver passat la ITV. I no n'hi ha prou que avisi l'urbà que m'he begut una cervesa i que només xiuli 0,06 a la prova d'alcoholèmia. Tampoc n'hi ha prou que porti l'assegurança al dia. Ni que vegi que he pagat l'impost de circulació. L'urbà creu que em volia passar de llest, i que segur que no volia passar la ITV. Que tenia un interès especial per no passar la ITV. Que sóc al•lèrgic a la ITV. Que la ITV em provoca malsons. En fi, que sóc de la lliga contra la ITV. Que crec que passar la ITV és perjudicial per a la salut. Que passar la ITV és una submissió inacceptable. Que la ITV provoca càncer i que per això hi estic en contra. Resumint, que crec que la ITV és el motiu de la fam al mon i del subdesenvolupament d'una part del Planeta. I per conspirar contra la ITV em fot un regal de 105 euros, perquè n'aprengui. Innecessari. Merament recaptatori. Sense motiu pedagògic. Sense objectiu correctiu. Només per donar pel cul. És obvi que si no he passat la ITV és perquè no era conscient que la tenia pendent. Amb cridar l'atenció ja n'hi hauria hagut prou. Tot plegat era ben evident. Però tal com diu la cançó, 'no es veuria mai el cel'. És el primer encontre amb la Guàrdia Urbana de Barcelona, i suposo que no serà l'últim. Primer reacciones amb educació. Fins i tot agraeixes que et tornin la documentació. Firmes la multa dels pebrots i dius adéu. I tot seguit t'adones que hi ha una cosa pitjor que trobar-te un fill de puta. És encara més fotut que te'l trobis, et doni pel cul, i encara li donis les gràcies.
